circulaciosensesentit

El periodisme es avui pitjor que ahir. Aquesta última matinada ha mort Eduardo Haro Tecglen, una de les plomes més brillants i corrosives de l'articulisme diari a Espanya. Des de dilluns que se sabia que estava a punt de deixar-nos, la seva dona ho va explicar de la següent manera a la blog que ella mateixa li havia regalat pel seu 80 aniversari:

Lunes 17 de Octubre de 2005

Buenas noches a todos los que leen este espacio de Haro Tecglen. Soy Concha Barral, la mujer de Eduardo.

Este mediodía Eduardo, mientras comía en un restaurante de la calle Ballesta, tuvo un desvanecimiento pero se recuperó y pudo salir hasta la calle donde se desplomó. La unidad del SAMUR consiguió recuperar su pulso aunque había pasado mucho tiempo desde la primera parada cardio-respiratoria. Llegó al Hospital Clínico en coma pero con su corazón funcionando.

Su corazón no se ha parado pero la recuperación es muy improbable.

Eduardo no habría querido otra manera de decir adiós: ha dejado escrito el artículo de mañana.

Ni un solo día de su vida ha dejado de escribir, de decir lo que pensaba, de denunciar la injusticia, de mostrar el otro lado del espejo o de levantar la alfombra para ver que se escondía debajo.

Siento no haberme despedido de él, aunque no creo que hubiera podido, estoy demasiado acostumbrada a decirle siempre “hasta luego”.

Les agradezco sus comentarios y les rogaría que los que tanto le detestan y escriben esas barbaridades demuestren un mínimo respeto por la persona que jamás les censuró ni borró sus mensajes.

Muchas gracias. Si hay alguna novedad lo comunicaremos. Buenas noches.

Hasta luego, Eduardo.

Aquí van els dos últims articles que havia escrit aquell mateix dia:

Hambre para todos

Es el Día de la Alimentación. O sea, día del hambre; si una palabra parece negativa, se la convierte en positiva y todo es más sereno. Hay 850 millones de personas muriéndose de hambre en este momento, y a medida que van cayendo van siendo sustituidas por otras; dentro de un año habrá novecientos millones; en seguida, un billón. Otras resisten más, y las situaciones varían desde el hambre fetal, de antes de nacer, a la de los ancianos que es lenta, pero que reduce las estadísticas de medias de vida: la que en España es de ochenta años, allá –el Níger, por ejemplo, de donde escapan y son entregados a las balas y al desierto, por nuestra grata colaboración con Marruecos— no alcanzan cuarenta. La mitad de mi vida está robada a un hombre lejano y desconocido que habrá muerto a los cuarenta en una tierra de las que colonizamos y de las que independizamos después, sin atender mas que a las glorias del Imperio y a que los nuestros engordasen impúdicamente. A menos que el día de la alimentación, lo aprovechen para hacer una dieta sana y gastar el dinero de los otros en los establecimientos recomendados y agradables de nuestra naturaleza. Donde, por cierto, 8 millones de españoles tienen hambre. Hoy, hoy mismo.

Por eht en , 01:45 PM

Cuba

Todo bloqueo, embargo, cerco o castigo a un país está fuera de la moral. Incluso la contradicción de términos que llamamos moral de guerra. La ficción de que así se ayuda al pueblo de ese país a desprenderse de un régimen odioso no se sostiene: es un segundo castigo, a veces tan grave como el primero. Una dictadura no se desea: se soporta. Ah, y si se desea por el pueblo como mejor medida que otras cosas, habrá que dejarla vivir. No creo que la mayoría del pueblo cubano prefiera la dictadura comunista, pero quizá teme más la guerra civil o las venganzas con que se pudiera modificar esta situación. La reunión iberoamericana de Salamanca ha rechazado el bloqueo a Cuba, pese a las advertencias de Estados Unidos en contra: su rechazo procede de esa moral falsa de que el castigo a un régimen deba amenazar a todo un pueblo: el castigo de EE UU y su mundo subordinado a Afganistán y a Irak era ya condenado antes de la invasión, y ahora lo es más.

Un poco de sentido común bastaría para comprender que una democracia a la fuerza es una dictadura, que una constitución impuesta es un código, y que muchos países pobres viven bajo dictaduras tan sangrientas e inmorales como pueda ser la de Cuba, mientras se llaman democracias y sus presidentes visten elegantes trajes y se intercambian condecoraciones brillantes y coloristas. Pero son obedientes a una disciplina internacional y un orden económico, prefijado. Muchas veces he pensado que sin esa presión aciaga del bloqueo y de la amenaza de invasión o terrorismo desde Miami, Cuba habría cambiado ya su régimen y Castro estaría descansando. En realidad, todo se está preparando para que el régimen de Cuba termine al tiempo que la vida del dictador; pero hay intereses de restauración del sistema anterior de propiedades y de negocios, de venganzas y de castigos, que es muy difícil que el régimen actual y las poblaciones actuales se rindan ante esta situación. Nacen del poder extraparlamentario, extrapresidencial, de EE UU, y no creo que ningún cambio en el Gobierno de Washington lo acepte. Eso no quita la valentía de la declaración de Salamanca contra la posición de EE UU. No sirve para cambiar la situación, pero sí para negar la existencia de una justicia y de una defensa de libertades que pretende EE UU.

Por eht en Visto/Oído, 08:51 AM

Avui a la seva blog, Arcadi Espada ha interromput per un dia la seva diàtriba sobre l'Estatut català per fer referència a Haro Tecglen. Ha escrit el següent:

Queda Umbral, pero sus artículos (incluso los buenos) son siempre de anteayer. Ansón es excelente en los pies de foto: “Todo Madrid comenta”; pero es demasiado enamoradizo. Y luego están los chistes, que debían ser semanales. O sea que esta vez va en serio y con Haro ha muerto un género. La columna era lo de Haro, como fue lo de Camba, lo de Fernández-Flórez, e incluso lo de Ruano. Ya se ve que la primera condición del columnista es ser un recto hombre de derechas. Luego hay que escribir todos los días. Una columna semanal sólo es algo que tiene forma de columna. Gomis, que fue otro gran columnista (aún repito a los niños su “Bohème”) decía que una columna es una voluta. Claro. ¡Cómo va a aguantar una semana en la cabeza! Una columna (una taza de té) tiene que hablarle a la gente de lo que pasó ayer. Exactamente, durante las últimas veinticuatro horas. Haro, que sólo hablaba de la guerra civil, cumplió perfectamente esta condición. Ni uno sólo de los puñeteros artículos que escribió había pasado por el microondas. Olvidaba decir que el columnista pata negra ha de vivir en Madrid y en mil cochineras hozar. Hay maravillosos escritores de provincias. Con su deliciosa ironía y su desdén. Pero se quedan en eso. En Haro, como en cualquier grande, sobresalía la sintaxis. Hace años un intelectual pretendió hacerme ver que Haro no la respetaba. Quiá! Era impecable. Naturalmente se trataba de una sintaxis oral (la columna se llamó siempre Visto/Oído) que permitía ver del autor hasta las muecas de la cara. Por último está la vidriosa cuestión del yo, siempre temible en España. Es simple. Un columnista es un hombre. Cuando Juan Luis Cebrián tuvo lista la maqueta de El País (el tiránico triunfo del gris que decía (mal dicho) José Luis Guarner) llamó a Umbral y le dijo, precisamente, que necesitaba un hombre. Entonces Haro todavía pertenecía al intelectual colectivo. Los espectáculos que daba Haro en su columna no siempre eran agradables. Se trataba de un viejo hidalgo español que durante los últimos años se dedicó a esparcir, acá y acullá, las vísceras de su pasado. Está bien. Otros se dedican a las églogas. Y se ha muerto en medio, como debe morirse un columnista.

Fa un parell d'anys Vázquez Montalbán va dir adéu, avui ho ha fet Haro Tecglen. Això, que el periodisme avui és pitjor que ahir.

Ayer en la encuesta del Regió7 preguntava a la gente que les parecia lo que esta pasando en Ceuta y en Melilla con la gente que se esta jugando [y algunos perdiendo] la vida para llegar a la península saltando las alambradas. Una mujer me dijo que si por ella fuera subiria la valla hasta el cielo porque decia que aquí entra todo el mundo y vienen y no hacen nada y añadia que traen enfermedades y suciedad. Lo dijo con odio en cada palabra. Su desprecio hacia ellos me dio rabia, su ignorancia me dio pena.

Mundo escalera. Mundo policia. Mundo hambre. Mundo pobreza. Mundo loco. Mundo sin alma. Mundo salvaje. Mundo de mierda.

Pleurer. L'histoire se répète.

Pleurer a la banlieue. Tout les jours. Et mourir sur le coup.

'TODOS LOS ACTOS TIENEN CONSECUENCIAS', INDICA. Botella dice que Madrid 2012 fue perjudicada por el desplante de Zapatero a la bandera de EEUU [Avui, a El Mundo].

Avui, després de Nova York i de Madrid, Londres ha estat la tercera ciutat occidental víctima del terror a gran escala.

Potser té raó la Botella en les seves paraules. El que no sé, és si avui dirà als mitjans que NOVA YORK, MADRID i LONDRES han estat perjudicades per la guerra de BUSH, AZNAR, BLAIR i alguns més a l'Iraq.

Cambalache, siglo XXI

# 58

A tots els porcs els hi arriba el seu Sant Martí.

Alma desgarrada, grito silencioso.
La vida errante y distante es su sino.

Del todo a la nada en una bocanada.
Como la de esos cigarritos que le alegran las tardes.
Y las mañanas. Ahí es nada.
La muerte a veces da vida. Eso cree.

Pero poco sabe. No intuye el porvenir
que le está deparando el devenir.

Alma agitada, grito sordo.
La vida maleante y vacía es su sino.

Deprisa, deprisa.
Que algo le llega... pero nada.
Y encima alguien se parte de la risa.

És una frase recurrent, però mai havia tingut tant sentit com avui.

La familia sí importa.
S'omplen fins a tal punt la boca amb frases de l'estil s'ha de donar prioritat als drets dels nens i no al dels adults que fan vomitar. Després els porten a escoles privades i concertades, si a més són religioses, millor que millor. No fos cas que s'eduquéssin en un entorn poc apropiat (amb gent amb menys recursos econòmics, d'altres països, etc.). Els inculquen des de petits que l'únic Déu (a part del que els prediquen a l'escola, a la catequèsis i a la missa del diumenge) són els diners. I els fan viure en una mena d'apartheid social.
La família li vé a un donada. Que no ho oblidin.

La Cort Suprema de l'Argentina ha declarat inconstitucionals les lleis de "Punto Final" i de "Obediencia Debida", dues lleis aprovades pel primer govern democràtic sorgit després de la última dictadura (1976-1983). Amb aquestes lleis, Raúl Alfonsín va intentar apaivagar els ànims d'un exèrcit que s'estava rebel·lant davant la possibilitat de poder ser jutjat per les atrocitats i el genocidi sistemàtic de la dissidència política que van realitzar durant 8 ignominiosos anys. Els noms de les dues lleis, avui declarades inconstitucionals, parlen per si soles.

El judici a les tres primeres juntes militars en el seu moment, va exonerar la resta de militars de l'exèrcit argentí de ser jutjats, quan era evident que per fer desaparéixer a 30.000 persones la responsabilitat no era només de les juntes militars, sinó de tots i cadascun dels militars que van urdir i participar en aquella aberració. A sobre que van aconseguir els objectius que s'havien proposat a l'iniciar la dictadura i el mètode de les desaparicions (paral·litzar de por a tota la societat. on són? què ha passat? seré jo el següent?) l'estat els va absoldre.

A molts els van tirar al mar, drogats, i amb els peus presoners de blocs de ciment perquè els cossos no pugéssin a la superfície. Però ni les 2 lleis ni la impunitat de què han gaudit durant aquests anys han aconseguit que el poble oblidi.

+ info

>> Tamany total dels arxius de música en el meu ordenador_7,67 GB

>>Últim disc que vaig comprar_CHEB BALOWSKI, Plou plom, musiquita que enamora

>>Cançó que estic escoltant_The 15th (Fischerspooner)

>>Cinc cançons especials per mi_
1) borreroak baditu milaka aurpegi_Negu Gorriak
2) mierda de ciudad _Kortatu
3) qué te voy a contar_Hechos Contra el Decoro
4) mala vida_Mano Negra
5) dignidad_Todos Tus Muertos

El cel i l'infern d'altres... al seu interior.

Extracte de l'article de John D. O'Connor per a la revista Vanity Fair en què revela la identitat de l'home, la informació del qual, va fer possible que els periodistes Woodwar i Bernstein (Washington Post) enderroquessin al president Nixon. L'home misteriós del pàrquing ja té nom i cara. Ara només ens falta saber què coi volia dir exactament Rosebud i podrem anar a dormir tranquils d'una vegada. Atenció a l'arrancada sunsilk del primer paràgraf de l'article.


"I'm the Guy They Called Deep Throat"
In a V.F. exclusive, W. Mark Felt, 91 years old and formerly second-in-command at the F.B.I., says that he is the confidential Watergate source who assisted Washington Post reporters Bob Woodward and Carl Bernstein—and helped bring down President Richard Nixon
By JOHN D. O'CONNOR

On a sunny California morning in August 1999, Joan Felt, a busy college Spanish professor and single mother, was completing chores before leaving for class. She stopped when she heard an unexpected knock at the front door. Upon answering it, she was met by a courteous, 50-ish man, who introduced himself as a journalist from The Washington Post. He asked if he could see her father, W. Mark Felt, who lived with her in her suburban Santa Rosa home. The man said his name was Bob Woodward.

Woodward's name did not register with Joan, and she assumed he was no different from a number of other reporters, who had called that week. This was, after all, the 25th anniversary of the resignation of President Richard Nixon, disgraced in the scandal known as Watergate, and hounded from office in 1974. The journalists had all been asking whether her father—the number-two man in the F.B.I. during the Watergate years—was "Deep Throat," the legendary inside informant who, on the condition of anonymity, had systematically passed along clues about White House misdeeds to two young reporters. Joan figured that similar phone calls were probably being placed to a handful of other Deep Throat candidates.

These names, over the years, had become part of a parlor game among historians: Who in the top echelons of government had mustered the courage to leak secrets to the press? Who had sought to expose the Nixon administration's conspiracy to obstruct justice through its massive campaign of political espionage and its subsequent cover-up? Who, indeed, had helped bring about the most serious constitutional crisis since the 1868 impeachment trial of Andrew Johnson—and, in the process, changed the fate of the nation?

Article sencer.

És el què ja han dit a França i als Països Baixos.

Escolta-la cantar.

Ningú sap.
Ningú veu.
Ningú vol saber.
Ningú vol veure.

Tothom culpable.

previ pagament de la fiança de 400.000 euros Arnaldo Otegi va quedar en llibertat i per tant, va sortir de la presó de Soto del Real, en la qual va estar finalment menys de 48 hores. Ahir a la matinada un noi va morir a causa d'unes ganivetades en el transcurs d'una baralla a la Patum de Berga. Avui m'he llevat tard tot i anar a dormir d'hora.

Europa Press
CATALUNYA

Intelectuales catalanes crean una plataforma contra la "uniformidad nacionalista" e impulsan un nuevo partidoUn grupo de intelectuales catalanes prepara un manifiesto con el que pretende llamar la atención sobre la situación de "uniformidad nacionalista" que se vive en Catalunya y sentar las bases para crear un nuevo partido polítco de carácter "constitucionalista y no nacionalista". Según publica hoy 'El Mundo de Catalunya', este manifiesto se presentará el 7 de junio y entre los integrantes de la plataforma figuran el actor Albert Boadella, los escritores Félix de Azúa, Miquel Porta Perales, Xavier Pericay, Iván Tubau y Félix Ovejero, el filósofo Eugeni Trías, el abogado Francesc de Carreras y el periodista Arcadi Espada. La plataforma sostiene que Catalunya necesita "un partido al estilo radical italiano" que se situaría a la izquierda del PP catalán y que integrará a personas de diversas tendencias políticas. Tras año y medio de gobierno del tripartito, la plataforma cree que Catalunya se halla "en una situación que era inimaginable hace años" y critica la persecución hacia los catalanes que hablan en castellano. Para el foro, la alianza entre el PSC y ERC "ha provocado que la situación sea incluso peor que con CiU". Este foro presentará sus líneas estratégicas el 7 de junio y su objetivo es crear un partido político que pueda competir "con la uniformidad actual de la clase política catalana" y piensan que "existe una bolsa electoral de un amplio grupo de ciudadanos, a quienes siempre se ha considerado apolíticos, por lo que nadie se ha preocupado de representarlos bien". La intención de la plataforma es registrar oficialmente este nuevo partido que defenderá los intereses "de muchos catalanes que, sin embargo, no se sienten nacionalistas" y que creen que "en Catalunya no es posible sostener una opinión contraria al catalanismo" porque sería políticamente incorrecto.

el personatge del post d'ahir entrava a la presó de Soto del Real.

Ahir Arnaldo Otegi va ser entrevistat per la Terribas a La nit al dia. Avui l'entrevista era d'una altra mena. L'entrevistador era el jutge Fernando Grande-Marlaska i el lloc de l'entrevista l'Audiència Nacional, a Madrid. L'ex parlamentari de Batasuna està imputat juntament amb Jon Salaberria (no s'ha presentat a l'Audiència i ja s'ha dictat una ordre de cerca i captura contra ell) per un presumpte delicte d'integració en banda armada.

Quan la teva d'ETA els mitjans de comunicació se'l rifaven per fer-li entrevistes. Era el "Gerry Adams" basc deien molts mitjans. Els mitjans necessitaven un polític-marca. Va durar poc. Quan es va acabar la treva els mateixos mitjans que l'havien portat a l'altar mediàtic el van tornar a arraconar en breus i semàfors vermells. Ara... doncs això, a La nit al dia.

Al matí, ETA ha col·locat una bomba a Madrid. Hi ha hagut 52 ferits, morts no.

Al Congrés dels diputats es tiraven els morts pel cap. I jo ara me'n vaig a sopar.

Pel·lícules, rodes de premsa i fotografies des dels dos cantons. I gent buscant, treballant-se, algun contracte o algun ligue que els hi solucioni la vida. I aquest any, també els devots de George Lucas embogits amb l'estrena de la 6a.

OE OE OE!

Real Madrid 0 1 2

Durant gairebé 45 minuts els culés hem pogut simular que erem campions. Quina setmana més llarga cullons!
--------------
Llevant 1

Barça 0 1

Arghhh. Queden 45 minuts encara. ETO'O!!! I ara a fer el segon!

Si avui guanya el Barça la lliga:

Alirón, alivión.

Si el Barça avui encara no guanya la lliga:

Putadón.

Fotografia: AP

Mr. Bush ha aprofitat la celebració del 60è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial a Europa per comparar aquella guerra amb la lluita contra el terrorisme. Demagògia. Oportunisme. I intent de legitimar davant el món la seva política exterior en el marc de la commemoració d'una guerra que va provocar la mort de milions de persones. Aberrant.

A l'esquerra de la fotografia, un altre demòcrata (sic.) que lluita contra el terrorisme.

Leti i Felipe estan happys perquè tindran un fill al novembre. Després de llegir pàgines i més pàgines sobre papas, rainieros, nadals i alonsos, ara tocarà sobredosis reial.

Meninos jugando ao futebol na Copacabana.

El 0.

Àngel i dimoni. Per això ha estat el més gran.

P.D. Datafull.com, gran web topo! ;-), l'he trobat.

L'explotació laboral i social té mil cares. La precarietat és una de les més perilloses. La precarietat degenera i es multiplica. És una taca d'oli que es va estenent.

PrOPaganda

Joseph Ratzinger. Benet XVI.

Un pas enrere diuen per aquí a LV.

P.D. Que canviïn al paio de la xemeneia! Vaia fum més xungu!

P.D. 2. Aquí, amb en Monzó al meu davant, buscant rimes per Benedicto. De moment, la que guanya és: Vaya picto el Benedicto!

... des de la trinxera. Pobre FJL, deu estar molt atacat ja. Quins matins d'apocalipsis que esperen als oients de la Cope.

Periferiak. Proposen creuar memòries, mirades, ponts, somriures...

[...]

André Gide: "Allò que havia mort era un cadàver".

Casablanca està a 1.231 km en línia recta de Manresa.

Diuen els mitjans de comunicació que el papa Joan Pau II s'està a punt de morir, que s'està debatent entre la vida i la mort. Em sembla que fa uns quants anys que està mort.

De la democràcia sense sentit,
el PNV en seguirà traient partit.

Molta gent no podrà votar,
molts perquè els van matar,
d'altres perquè van haver de marxar,
i milers, perquè Batasuna o Aukera Guztiak no es podran presentar.

Democràcia amputada.

Sense contemplacions. Kx, kx, kx. I ja l'hauràs tumbat. L'hauràs deixat k.o.

#37

Esvoranc. Judicialitzar la política. És la moda lèxica actual. I tú, Judicialitzaries l'esvoranc?

Simone Simon, l'actriu que va protagonitzar The Cat people (Jacques Tourneur, 1942) ha mort a l'edat de 93 anys. A la selva descansi.

El diumenge a la nit es va suicidar Hunter S.Thompson, autor de Por i Fàstic a Las Vegas o d'Els àngles de l'infern. Es va disparar un tret al cap. Descansi en deliri.

gonzo attack

Foto: La Nación

- 175 morts [17 encara N.N.]
- 714 ferits
- Omar Chabán, el propietari del local República Cromagnon, detingut per incendio doloso seguido de muerte, un delicte que està penat entre 8 i 20 anys de presó.
- Autòpsies per determinar si a)van morir per inhalació de monòxid de carboni o altres gasos, b)per l'acció directa del foc o c) per les lesions produïdes en l'intent d'escapar de la discoteca.
- El boliche només tenia capacitat per 1.100 persones
- Es calcula que n'hi havia més de 4.000

Més de 175 morts a un garito de Buenos Aires. En un moment del concert que estaven fent ahir el grup de rock "Callejeros" algú va tirar una bengalà. El sostre de la discoteca, recobert de teles, es va incendiar. La majoria de les portes d'emergència estaven tancades i ningú les va poder obrir. Pobres pibes.

[Página12]
[Clarín]
[La Nación]

Més de 23.000 morts [73.000 a 29-XII-04] i 30.000 desapareguts.

Àsia plora.

[Notícia de Vilaweb]

DIA és l'empresa que va denunciar el noi de Lloret pels correus electrònics que demanaven l'etiquetatge en català

Supermercados DIA és l'empresa que ha dut el minyó de catorze anys de Lloret de Mar a l'Audiència Nacional espanyola. Recordem que el jove va declarar ahir a la fiscalia de menors de l'Audiència, acusat de terrorisme per haver enviat correus electrònics a tres empreses que treballen al nostre país. El noi els demanava que etiquetessin en català, i signava els missatges a nom de l’Exèrcit del Fènix (tret d’una novel·la de Harry Potter). Dues de les empreses, Leche Pascual i Mercadona, no han denunciat el minyó, però la tercera, DIA, sí que ho ha fet, segons que ha dit l'advocat. VilaWeb ha volgut contactat amb els portaveus de la cadena de supermercats, del Grup Internacional Carrefour, que han dit taxativament que no farien cap declaració.
Ahir el noi va declarar durant quatre hores, després la fiscalia va anunciar que mantenia l'acusació de terrorisme i que hi afegia la d’ultratge a la bandera, per unes fotografies trobades a l'ordinador del noi. Avui serà sotmès a un estudi psicològic, també a l'Audiència, mentre tant l'advocat, Emili Colminero, com la família, diuen que les acusacions són absurdes i desmesurades.
Una bona colla de grups polítics i socials donen suport al minyó, i ahir diputats catalans del parlament espanyol el van acompanyar a declarar i ERC va dur el cas al Congrés, en una interpel·lació polèmica.

[notícia de l'Avui]

El noi que demanava etiquetatge en català segueix acusat de terrorisme

El jove que va enviar e-mails de l'Exèrcit del Fènix declara a l'Audiència Nacional, que pot imputar-li també "ultratge" a la bandera espanyola

La fiscal de menors de l'Audiència Nacional, Blanca Rodríguez, manté la imputació per un delicte d'amenaces terroristes del noi de 14 anys Èric Bertran. Després que ahir declarés durant quatre hores a Madrid avui hi haurà de tornar perquè la fiscal vol sotmetre a un examen psicotècnic el noi, els seus pares i el seu germà.
Aquest noi de Lloret de Mar va enviar el 19 de setembre e-mails als departaments d'atenció al client dels supermercats Dia i Mercadona i de Llet Pascual per demanar-los que etiquetessin en català. Els va instar a fer-ho advertint-los de les "conseqüències" que rebrien si no ho feien, en referència a un bombardeig de correus electrònics similars. Tot plegat ho va firmar com a cap de l'Exèrcit del Fènix, una organitzció fictícia que apareix en les novel·les d'aventures d'un heroi juvenil, el mag Harry Potter.

Dia manté l'acusació
Una de les empreses, supermercats Dia, va presentar una denúncia -que encara no ha retirat- i una vintena de guàrdies civils es van presentar a casa seva el 30 de setembre per escorcollar el domicili, endur-se el seu ordinador i el del seu germà i citar-lo a declarar per amenaces terroristes.
La seva declaració davant la fiscal va tenir, segons va explicar el seu advocat, Emili Colmenero, episodis que van fregar el surrealisme. L'Èric, que va exigir un traductor per poder exercir el seu dret a declarar en català, va demanar a la fiscal que li mostrés on eren els mails amenaçadors. La fiscal va opinar que hi havia amenaces a partir d'algunes converses de l'Èric amb amics seus de l'escola a través del Messenger, pel qual, segons sembla, intercanviaven alguns visques a ETA i Terra Lliure. També li va mostrar la seva pàgina web, dedicada a l'Exèrcit del Fènix i amb motius independentistes, on entre d'altres coses hi apareix gent cremant banderes espanyoles obtingudes d'altres llocs de la xarxa. La fiscal va advertir-lo seriosa que, a més del delicte d'amenaces terroristes, això podia suposar-li afrontar una acusació d'"ultratge a la bandera espanyola". Unes fotos que, segons va explicar el menor, només eren per "provocar" i fer broma amb companys d'institut que visitaven la seva web i que són d'idees més aviat espanyolistes.
L'Èric es va presentar davant la fiscal amb 2.000 firmes de suport recollides en dos dies i amb una bona colla de diputats catalans, cosa que aquesta va opinar que era "una anècdota que et pots guardar de record".
El menor, que està prenent tranquil·litzants arran dels fets, estava bastant impactat i va recordar que si les empreses complissin la llei del català "tot això no hauria passat". Després de declarar denunciava directament que "la cosa és més greu perquè volen jutjar les meves idees independentistes". En tot cas no l'espantava, ni a ell ni als seus pares, fer declaracions públiques perquè, com deia, "val més sortir als diaris i a la televisió defensant el català, la meva llengua, que no pas al Salsa rosa". També denunciava que se li havia incautat el seu diari personal i violat la correspondència amb amics.

Ells

No comment

Pipe. L'exposició Place és com un xute d'adrenalina creativa. He parit el meu primer fill. Què n'opines? Coneixia la paraula Egodrama perquè és el nom d'un grup de música de Manresa, del qual vaig parlar fa un temps. Res més.

L'Audiència Nacional estima un recurs de l'AVT contra el grup Soziedad Alkoholika.

Uns i altres.

“No creo que los que planificaron y eligieron precisamente ese día anden en desiertos muy remotos, ni en montañas muy lejanas".

“Fueron otros los que mintieron con contumacia, intoxicaron y dieron cobertura a una gravísima alteración de las reglas del juego electoral”

“Partidos de la oposición y medios de comunicación conocidos por su delirante obsesión contra el Gobierno del PP mintieron, fabricaron una gran mentira en torno a la gestión del Gobierno, jugaron a desestabilizar y tuvieron su papel en una jornada de reflexión usada para alentar el acoso organizado contra un partido democrático”.

“Cuando quiera usted hablamos de excesos en la lucha antiterrorista” [...] “de desorganización en el Ministerio del Interior en distintas etapas yo si quiere hablo”.

“Perdimos las elecciones porque hubo más ciudadanos que votaron al partido socialista que al partido popular”

+A ell li agradaria saber “qui va convocar, per què i amb quin motiu” les manifestacions del 13-M.

+Recordatoris del pacte de Lizarra, del Gal, de la reunió Carod-ETA.

+Ha recalcat la “capacitat acreditada” dels membres d’Esquerra per a fer “victimisme” en sentir-se “perseguits” només perquè alguns “no pensen” igual que ells.

Davant les 11 hores de compareixença de José Maria Aznar en la comissió d’investigació sobre l’11M, a un li queden ganes de tornar a demanar a Aznar el que li ha preguntat la portaveu del grup Mixt i membre de Nafarroa Bai, Uxue Barkos:

¿ Era usted presidente del Gobierno el 11-M?

Magazine de La Vanguardia. Pàgina 68. Reportatge sobre l'adolescència. Text anònim d'una alumne de 4t d'ESO: Hay dos amigas en particular a las que me querría parecer. A una porque tiene mucho dinero (bueno, más o menos) y sus padres le dan todos los caprichos. Y a la otra porque es una de las más guapas. Es la que más liga, etcétera. Pero no me gustaría tener su personalidad. Todo/as mis amigos/as son muy diferentes. Dos de ellas son heavies, una hippy, pijas, algunas un poco garrulas, pero todas son simpáticas y buenas amigas. Los chicos siguen un poco infantiles.

La última afirmació és totalment certa. Ella és adulta i està plenament incorporada en el món adult de les aparences i les etiquetes. Els nois deuen estar fent >> infantils.

Batasuna va fer pública diumenge la proposta “Ara el poble, ara la pau”. Una proposta ambiciosa, interessada… poseu-li l’adjectiu que vulgueu, però que té com a propòsit iniciar un procés de pau que acabi amb el conflicte basc. Un gest.
Ahir, la resta de formacions polítiques van dir que el gest era insuficient, perquè en cap apartat del document es deia que ETA havia d’abandonar les armes. De moment, a excepció d’alguns partits minoritaris i d’alguns polítics a títol propi, ningú ha dit: Val. No és el que voldríem, però podria ser un bon moment per començar a desencallar el conflicte. Un gest per part de les altres formacions no hagués estat de més. El primer gest, però, va ser el del president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Francisco José Harnando, que va reclamar a la Fiscalia General de l’Estat i a les cambres legislatives que prenguessin mesures perquè la Llei de Partits Polítics els “impedeix realitzar qualsevol activitat pública”. Gest? Quin gest? Van fer un acte il·legal. Mariano Rajoy va venir a dir el mateix ahir. Aquesta nit han estat detinguts 17 presumptes membres d’ETA al País Basc i Navarra. Quin serà el proper gest?

Aquesta és el número d’anuncis televisats que van veure de mitja els ciutadans espanyols durant el mes d’octubre. Si es suma la duració d’aquests espots al llarg del mes, tenim que cadascú ha vist unes 14 hores de publicitat televisada a l’octubre.
Però si només es diu això, només s’està descrivint una petita part del problema.
Així, li hauríem de sumar el temps que els nostres ulls es passegen per la publicitat dels mitjans escrits (premsa, revistes); els anuncis que arriben a les nostres orelles a través de la ràdio; la publicitat que veiem i/o escoltem a través d’internet; en el cinema ja sigui abans de la pel·lícula o dins de l’obra mateixa; i també la publicitat present a tots els indrets de qualsevol ciutat en les formes més diverses (en plafons publicitaris instal·lats als carrers, metros, quioscos, edificis, en qualsevol esdeveniment social, esportiu o cultural... en publicitat que pots trobar a la bústia de casa, als llocs així habilitats per les universitats, a dins del lavabo d’un bar,....). Arreu. La publicitat és gairebé com l’aire. Però com l'aire de les ciutats, és irrespirable. L’espai públic està cada cop més infectat d'aquest aire-màrqueting. Institucional. De serveis. De productes tangibles. Però, sobretot, en aquests temps del capitalisme global i salvatge és vital la omni-presència-potència de la (in)cultura de la marca. Perquè tu, de qui ets? Deien uns. Els altres van fundar el “Movimiento”. La xarxa és cada cop més densa. Ningú en pot escapar.

Ha traspassat la kefia més coneguda.

el PITJOR. Els habituals, com a bons messiànics, seguiran fent el que Déu i el Capital els mani. I, com sempre, el món els patirà.

Enric Juliana en la seva crònica a La Vanguardia explica en referència a la situació actual del govern PSOE: [...] síntomas de evidente y prematura flojera en algunos ministerios (especialmente Vivienda y Agricultura, ambos de titularidad femenina) [...].

Es refereix, doncs, a la gestió de María Antonio Trujillo i d’Elena Espinosa al capdavant dels ministeris de Vivenda i Agricultura respectivament. Què vol dir aquesta coma seguida de ambos de titularidad femenina? És el que sembla? Jo pensava que hi havia persones competents i persones incompetents, no pas que existien sexes competents i sexes incompetents.

>> >>>

Polèmica al Masters Series de Madrid per què la organització d’aquesta competició de Tenis ha contractat a models per què facin de recogepelotas (recullpilotes?).

1)Grans queixes de PSOE i IU dient que això és utilització de les models com a objectes de decoració per divertir als assistents.
2) De moment cap jugador s’ha queixat. Mentida, Agassi va dir després del primer partit que “potser les faldilles haurien de ser una mica més curtes”.
2) Els pares dels recullpilotes estan indignats perquè ara pels partits televisats dels masters es reserven a les models, i els seus fills es queden sense sortir a la tele. I que moltes dels nens han de faltar a classe i estudiar a les nits. Les models cobren i els nens no. En paraules d’un dels pares, “este año el agravio comparativo es muy fuerte, porque los niños hacen un trabajo duro, poco reconocido y las modelos lo hacen rodeadas de glamour y cobrando”.

3) Manolo Santana ha explicat que les models cobren 1.200 euros per fer la seva feina, que és una acció publicitària de Hugo Boss i que no hi ha res de masclisme en això.

4) Les models diuen que només treballen i presten la seva imatge a una marca. I que això és el que fan sempre com a models, prestar la imatge a una marca.

Discriminació sexual vs. Explotació infantil? Hipocresia?

Quina peneta. Qui ens salvarà ara de la maldat humana, dels individus perillosos?

Al llegir que el Ministre de Defensa espanyol, Jose Bono, retirava la presència dels soldats nord-americans en la desfilada del 12 d’octubre a Madrid, a Superman se li va parar el cor.
Gràcies al desembarcament de Normandia de les tropes del meu país, vàrem alliberar Europa dels nazis (l’oblit de la importància de la URSS en la victòria final contra els nazis no és deliberada, el pobre Superman començava a tenir llacunes a la memòria), va pensar. I així ens ho agraeixen. Confonent la velocitat amb el tocino. I a sobre, si que hi desfilarà un veterà de la División Azul.

Saps què? Toco el dos. I va marxar volant amb la seva cadira de rodes. El món és massa estrany, no hi ha solució. Aquí ja no hi faig res. Ha deixat sol a Mickey Mouse al capdavant de l’imperi.

La semiòtica té una importància bastant gran en política. Res estrany quan allò que fa decidir a molts individus el seu vot són les percepcions.
El discurs del PP, després del XV congrés popular, no canviarà gaire. Mayor Oreja ja va deixar clar ahir que no hi ha lloc per a l’autocrítica. Diu que aquesta s’ha d’exercir des del poder. Clar que quan hi eren, l’autocrítica brillava per la seva absència. Dels 3.028 delegats populars, un sol va votar en contra de la ponència España en el mundo, la qual defensava la guerra a l’Iraq i afirmava, sense que cap dels delegats es ruboritzés, que “no va ser un error” (això ho podrien anar a explicar a les famílies dels milers de morts d’un i altre bàndol). En fi, ells, erre que erre seguiran dient i defensant el mateix que ens els últims mesos.
Per tant, com que discursivament segueixen estant a l’espectre dret de l’eix ideològic han decidit que el to centrista del partit l’aportarà el taronja. Qui ho havia de dir que la dreta espanyola abandonaria un color tan seu com és el blau. Doncs sí, han tret protagonisme al blau en detriment del taronja. Un color sense connotacions ideològiques. Un color que transmet sensacions agradables d’ambient familiar i confort (no és casualitat que sigui el color de CiU en les últimes campanyes). A més, és un color visible, que crida l’atenció.
Tot i que no ho afirmin en públic, saben que no només van perdre les eleccions per l’11-M, sinó que hi va tenir un pes molt gran la supèrbia d’Aznar i cia. en els últims temps, i en els dos dies posteriors als atemptats.
Però que ningú es preocupi, que encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda.

Després de 4 anys sense sentir a parlar d'ell, l'ex general de la Guardia Civil Enrique Rodríguez Galindo ha sortit de la presó d'Ocaña II, i estarà en arrest domiciliari [per cert, que Codi Penal en ma hauria de sortir en llibertat condicional]. Hi va entrar al 2000. Amb una condemna, que després de ser revisada era de 75 anys de presó. Per motius de salut l'han enviat a casa. Va donar ordres de segrestar, interrogar i enterrar en cal viva a Joxi Lasa i Joxean Zabala, a l'octubre de 1983. L'Estat Social i Democràtic de Dret no els servia. Ara s'hi ha amparat.

El Ministre de Defensa espanyol, sr.José Bono, va dir ahir a Xile que s'han d'augmentar les partides pressupostàries dedicades en favor de los ejércitos, en favor de las fuerzas armadas ya que todo no ha de ir en dirección al deporte o a la cultura. Per reforçar la seva demanda va esgrimir que tantas veces la I+D se centra en becas a enchufados que terminan sin dar nada de productivo, mentre que la indústria de defensa fabrica productes que es compren i es venen.

Menys canons i més mantega. Presupuestos militares (com diria el punkie) pa resucitar a Camarón!

>> >>>

El talentós ZP va demanar ahir que es lluiti contra el terrorisme amb la llei. Bush va pensar: sí, sí ZP, amb la llei del més fort.

Des de la zona zero de Nova York, ZP va dir que mana la legalitat internacional. Bush encara ara deu estar rient.

En una entrevista a La Vanguardia, publicada el 2 de setembre d'aquest mes, Camacho va sentenciar que En el Madrid o en el Barça o vives con la presión o estás muerto.

R.I.P. Camacho

Sí, però fins a cert punt. L'etern debat entre lliure mercat i proteccionisme. Això sí, segur que els imbècils d'Elx van amb cotxes alemanys, coreans, francesos. Tenen ràdios japoneses i porten jerseis fabricats a Singapur. Però clar ni fan cotxes, ni ràdios ni jerseis espanyols. Potser tenen ganes de tornar a l'època de l'autarquia.

Què proposen, productes 100% españoles i quotes a la importació?
Que tots els estrangers que no treballin per a espanyols hagin de sortir del país?
Que no puguin obrir negocis?

El Ejído, Elx, Terrassa... aquí comença a fer pudor a podrit.

Si fa uns dies els treballadors d'Izar a Sevilla aixecaven les veus, els punys, pedres i fones, avui ha estat el torn dels treballadors de La Naval de Sestao. El saldo ha estat de 18 ferits, tots treballadors, per pilotades de la Ertzaintza.

Diumenge passat Zapatero es mostrava disposat a salvar les drassanes, dimarts ja deia que el pla del SEPI era el més convenient per defensar les drassanes de diferents zones de l'Estat... si és que algú es fa càrrec dels deutes de les diferents drassanes públiques, amb els consegüents acomiadaments massius i retallada de drets laborals. En definitiva, s'està preparant el terreny per una enèsima privatització a l'Estat espanyol.
Això sí, la primera amb l’aval de talante ZP

>> >>>

"La gente debe entender que una sanidad gratuita tiene un coste" (Marina Geli, consellera de Salut de la Generalitat// La Vanguardia 15-07-04)

...i que els ciutadans n'hauran de pagar una part. (això no surt però era el què hauria d'haver dit per completar la frase). Del que ès pot deduir que deixarà de ser gratuïta, no senyora Geli?

Espanya és el primer país consumidor de cocaïna (en proporció) de la UE. He escoltat la notícia a TV3. És a dir, que de cada 100 espanyols, n’hi ha més que consumeixen la pols blanca que no pas si estem davant de 100 luxemburguesos, alemanys o grecs. Els motius? Aquí ja no hi ha resposta. La ministra de Sanitat espanyola, a falta de respostes, ha dit que s’estudiaran mesures informatives.... En llenguatge col·loquial, no saben què fer perquè disminueixi el consum de cocaïna (i també el de marihuana i èxtasis).

Com és que a Espanya hi ha més gent disposada a estimular (químicament) el seu sistema nerviós?

Eufòria, excitació, sensació de gran agilitat i agudesa mental, creure’s que el cos funciona de p.. mare.
Però, a l’altra cara de la moneda, un cor que s’accelera, moments d’irritabilitat, pujades de tensió, cansament, insomni, paranoies, i patologies que poden portar a la mort.

>> >>>

L’Etna torna a bategar, l’Iván destrossant tot allò que hi ha al seu pas, inundacions a la Xina...

La natura flagel·lant-se. Flagel·lant-nos. S’estarà fent l’harakiri? Ens vol matar?

algú recorda amb inicials (11S), algú recorda amb llàgrimes encara salades (11M), algú recorda amb nostàlgia des d'aquí(Xile), algú recorda una derrota, mite o el que més us agradi (1714). Recordar, recordar, recordar...