circulaciosensesentit

La llaman Caye. A la otra Zulema. Venden su cuerpo para comprar una vida mejor. Pero las almas no las venden. La llaman Caye.

#69

Papi papi papi papu!

(mobile boy and roy boy are my friends).

us envio tota l'energia positiva que em queda (això sí, no sé si és molta o no) i us desitjo que pogueu treure el màxim rendiment a les moltes o poques hores que heu dedicat a estudiar. I que aviat poguem celebrar com ha de ser un retrobament ben sonat. Sense més, una abraçada ben forta per tothom.

marc.

#70

Suportant el seu cos sobre les dues mans, forçant els canells i fent treballar els avantbraços. La boca deixant entreveure les dents superiors. Els cabells bufats. Les cames a l'aire, la dreta donant una puntada a l'aire, l'esquerra flexionada. Croma o realitat? Percepció! Ella!

Da monkey and papü in da näit.

#71

Malgrat els anuncis han durat més que la pel·lícula ha valgut la pena veure-la. Res més.

#72

Més de 80 anys a les esquenes. Les mans li tremolaven quan obria la cartera on té el seu arxiu particular. L'arxiu en paper. L'altre, el té gravat als ulls que de tant que han vist no et veuen quan et miren. I amb molta dignitat no ha volgut que li tanqués la cremallera de la cartera quan ha marxat, bastó en ma, amb pas cansat. No he pogut evitar mirar-lo fins la cantonada, i que un calfred m'ericés els pèls.

#73

...Entre tú y ese cielo
Donde libre es el vuelo...

#74

Querían una fotografia pero tenian la tarjeta llena de una cámara hermana.

Insolente. Descarado. Estuvo divertido el tipo. Se dio buena cuenta de un whiskazo mientra la algarabía tan propia de llevar tiempo en el zulo inundaba el local de risas por doquier. Les dolia el vientre a ratos. Anécdotas para parar un tren. Miradas complices hasta el momento nunca ocurridas. Algun cigarro compartido. Que bien que se lo pasaron. Le rellenaron un par de dedos el vaso y siguio disfrutando de una noche corta pero intensa. Pero que risas por diós.

El CINE OJO es “un medio de hacer visible lo invisible, claro lo oscuro, evidente lo oculto, desnudo lo disfrazado”

"Nosotros/as consideramos simplemente que lo esencial en el cine es fijar los documentos y los hechos, fijar la vida y los acontecimientos históricos''.

Dziga Vertov y el Cine-ojo

De alguna manera todo el movimiento documental de los Kinokis, el Cine Ojo, planteaba los principios que marcarían toda la historia del cine documental.
Kinoki, cine-ojo.

Vertov defendía a ultranza el seguimiento de los hechos que estaban ocurriendo en ese momento en la Unión Soviética como única opción para el registro de acciones, negando la posibilidad de reconstrucción o manipulación de los mismos con actores o acciones premeditadas.

El rechazo se extendía a la utilización de mecanismos ficcionales como podían ser la confección de un guión, la utilización de actores y actrizes, estudios, decorados, iluminación y todas las opciones disponibles del Cine de ficción tradicional.

La verdadera estructura de la película se elabora a partir de un largo proceso de montaje en el cual se deja de lado cualquier posibilidad de establecer un relato cronológico o lineal. En esta etapa del trabajo se establecen las verdaderas situaciones y relaciones entre temas, acciones, personajes, objetos con la permanente referencia y reflexión sobre el lenguaje y la tecnología fílmica. Es Vertov el que de manera pionera deja sentada la base de una praxis del documental como la construcción de un autor en que todas las opciones de puesta en escena forman parte de un sistema, que más allá de cualquier contenido, su forma es la que otorga el verdadero sentido al material o tema trabajado.

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova [encara que sigui molt vella]. M'agradaria veure-la sencera però.

#75

A veces nunca es siempre.

El Cases m'ha deixat aquest comentari a la blog.

cases:
ei! qu`è et sembla el meu últim disseny periodístic, l'avui? digue'm la teva opinió és molt important per mi
2005.09.28 16:26

Aquí va el què en penso sr.Cases:

El primer a dir és que la millora pel que fa al disseny em sembla evident respecte a l'anterior de Roger Black del 19921994 [esmena presentada per lonely1 aprovada]. Acte seguit, la segona impressió és que l'Avui s'ha convertit en un diari molt CASES, com no podia ser d'altra manera. Així, té tocs de La Meuse, El Periódico, La Voz de Almeria, etc, etc. A saber: introducció del color com a mètode de navegació pel lector (tot i que el blanc i negre segueix sent majoria), gran afició pels despieces, estadístiques, mini entrevistes, faldons superiors amb sumaris en les obertures de seccions, i tot d'elements que farceixen la informació principal en molts de les pàgines. Pel que fa als infogràfics, destacar que no n'hi ha molts de moment, més aviat poquets. Pensava que n'hi hauria més, però la secció d'infogràfics de l'Avui potser és més aviat modesta, ni idea.
A destacar la tipografia que han introduït pels titulars. S’anomena Amplitude i en les seves versions light no m’acaba de convèncer en algunes seccions com política o món. La nova capçalera tampoc l’acabo de veure bé. La V és una mica estranya, igual que la U i la creu de Tàpies li dóna un toc una mica descompensat, perquè és d’un gruix que no té res a veure amb la potència de la paraula AVUI. Però el que em sembla més destacat és passar d'un columnatge a 5 a un a 6, inclús en la portada. Crec que de cara a la llegibilitat es torna la lletra més petita i se'm fa una mica farregós i més pròpi de suplement o revista, tot i que hi ha múltiples exemples de diaris que tenen una rejilla de 6 columnes. A més, al poder jugar amb tantes columnes, prèn molta importància la forma de jerarquitzar i combinar les informacions sense que la cosa acabi semblant un mosaic sense ton ni son i s'haurà de veure si ho saben aprofitar o no. Es veu en alguna de les pàgines l'intent de jugar amb columnatges fals per crear més blancs i així, però podrien ser encara més agosarats. En fi. Que està més xulo que abans però tampoc li he sapigut trobar encara cap originalitat, al contrari, el trobo un pèl massa similar a la resta de dissenys Cases, que d'altra banda, és un dels cracks mundials, això no ho nega ningú, però trobo que podrien haver estat més trencadors.

Mundo escalera. Mundo policia. Mundo hambre. Mundo pobreza. Mundo loco. Mundo sin alma. Mundo salvaje. Mundo de mierda.

SORKUN // Duna / Metak, 2005 7x4. Armiarma. Atmosfera. Autolesioa. Hator. Heldu nazazu. Lurra. Non zaude???. Nosferatu. Rescue me.