circulaciosensesentit

És el què ja han dit a França i als Països Baixos.

Extracte de l'article de John D. O'Connor per a la revista Vanity Fair en què revela la identitat de l'home, la informació del qual, va fer possible que els periodistes Woodwar i Bernstein (Washington Post) enderroquessin al president Nixon. L'home misteriós del pàrquing ja té nom i cara. Ara només ens falta saber què coi volia dir exactament Rosebud i podrem anar a dormir tranquils d'una vegada. Atenció a l'arrancada sunsilk del primer paràgraf de l'article.


"I'm the Guy They Called Deep Throat"
In a V.F. exclusive, W. Mark Felt, 91 years old and formerly second-in-command at the F.B.I., says that he is the confidential Watergate source who assisted Washington Post reporters Bob Woodward and Carl Bernstein—and helped bring down President Richard Nixon
By JOHN D. O'CONNOR

On a sunny California morning in August 1999, Joan Felt, a busy college Spanish professor and single mother, was completing chores before leaving for class. She stopped when she heard an unexpected knock at the front door. Upon answering it, she was met by a courteous, 50-ish man, who introduced himself as a journalist from The Washington Post. He asked if he could see her father, W. Mark Felt, who lived with her in her suburban Santa Rosa home. The man said his name was Bob Woodward.

Woodward's name did not register with Joan, and she assumed he was no different from a number of other reporters, who had called that week. This was, after all, the 25th anniversary of the resignation of President Richard Nixon, disgraced in the scandal known as Watergate, and hounded from office in 1974. The journalists had all been asking whether her father—the number-two man in the F.B.I. during the Watergate years—was "Deep Throat," the legendary inside informant who, on the condition of anonymity, had systematically passed along clues about White House misdeeds to two young reporters. Joan figured that similar phone calls were probably being placed to a handful of other Deep Throat candidates.

These names, over the years, had become part of a parlor game among historians: Who in the top echelons of government had mustered the courage to leak secrets to the press? Who had sought to expose the Nixon administration's conspiracy to obstruct justice through its massive campaign of political espionage and its subsequent cover-up? Who, indeed, had helped bring about the most serious constitutional crisis since the 1868 impeachment trial of Andrew Johnson—and, in the process, changed the fate of the nation?

Article sencer.

... en forma d'anuncis no trets i trucada de l'anunciant de torn dient que no pagaran. Uns euros menys per LV per culpa d'un anunci que mai vaig treure i que s'ha fos amb el d'ahir. Que consti que no es va tractar de cap acció de sabotatge!

coses que passen.

El cel i l'infern d'altres... al seu interior.

Tatxades, les descarregades.

01/ Hold On
02/ Jungle Man Corner
03/ Closer
04/ Walking
05/ Evolve
06/ Drowning
07/ Accept All Contrasts
08/ Bass Is Maternal
09/ Down in Rwanda
10/ Higher Dub
11/ Maybe for Dub
12/ Time
13/ U Dub
14/ Yow He Koh
15/ Odd Tune for Piano

[...]
Y si ya es mañana, dime cuando es mañana.
Corres tras una vida y no puedes alcanzarla,
esperas el paraiso, el cambio o las rebajas,
o el sentido de la vida que te venda algun majara.
[...]
Vivo a tiempo real no hay proyectos ni recuerdos
Y ya no sé quién soy ni a donde voy ni de donde vengo
[...]

Desechos
EP, març 2003

[...]
qué sabes de mí vida y qué te voy a contar
no te he visto nunca y te conozco bien
como la moneda esto tiene dos caras
por un lado el obrero y por otro el burgués.
[...]
el calendario se va llevando alegrías
crecer nos abre más las heridas
unos sueñan y otros viven pesadillas
me parezco a ti como la noche al día

Hechos Contra el Decoro, la danza de los nadie
Lp, 1998

Prova superada! Entre tots ho hem aconseguit. Buen laburo compas!

D'aquests en què un no sap si riure o plorar, o fer les dues coses a la vegada. O potser la culpa és d'un dimarts que ha semblat més una barreja de diumenge + dilluns. Mal assumpte.

Estava buit.

A por ellas! . Si tens problemes avisa'm i et vinc a donar un cop de mà!

[Avui, el company de la universitat que posa nom al post entrevistarà a les Destiny's Child].

>> Tamany total dels arxius de música en el meu ordenador_7,67 GB

>>Últim disc que vaig comprar_CHEB BALOWSKI, Plou plom, musiquita que enamora

>>Cançó que estic escoltant_The 15th (Fischerspooner)

>>Cinc cançons especials per mi_
1) borreroak baditu milaka aurpegi_Negu Gorriak
2) mierda de ciudad _Kortatu
3) qué te voy a contar_Hechos Contra el Decoro
4) mala vida_Mano Negra
5) dignidad_Todos Tus Muertos

#50

#51

Haurien de disparar dos cops cadascuna (semblen tiradores precises) per poder tocar tots els targets.

La Cort Suprema de l'Argentina ha declarat inconstitucionals les lleis de "Punto Final" i de "Obediencia Debida", dues lleis aprovades pel primer govern democràtic sorgit després de la última dictadura (1976-1983). Amb aquestes lleis, Raúl Alfonsín va intentar apaivagar els ànims d'un exèrcit que s'estava rebel·lant davant la possibilitat de poder ser jutjat per les atrocitats i el genocidi sistemàtic de la dissidència política que van realitzar durant 8 ignominiosos anys. Els noms de les dues lleis, avui declarades inconstitucionals, parlen per si soles.

El judici a les tres primeres juntes militars en el seu moment, va exonerar la resta de militars de l'exèrcit argentí de ser jutjats, quan era evident que per fer desaparéixer a 30.000 persones la responsabilitat no era només de les juntes militars, sinó de tots i cadascun dels militars que van urdir i participar en aquella aberració. A sobre que van aconseguir els objectius que s'havien proposat a l'iniciar la dictadura i el mètode de les desaparicions (paral·litzar de por a tota la societat. on són? què ha passat? seré jo el següent?) l'estat els va absoldre.

A molts els van tirar al mar, drogats, i amb els peus presoners de blocs de ciment perquè els cossos no pugéssin a la superfície. Però ni les 2 lleis ni la impunitat de què han gaudit durant aquests anys han aconseguit que el poble oblidi.

+ info

A una velocitat de vertigen. Ja hi sóc. La immensitat al davant. A partir d'ara la circulació sense sentit adquirirà nous graus que, segur, la faran encara més interessant. Acabo d'entrar al món real de l'incertesa i l'inestabilitat. Territori en què totes les seguretats s'esvaeixen, difonen i transformen. La jungla és aquí. A la cantonada del cap de setmana. Una altra vida comença dilluns. Sense fronteres temporals acadèmiques. Ni dates d’exàmens. Amb la única certesa que avui ja és és 1VR01F18. O potser 1VR01M18. Qui sap.

#52

La familia sí importa.
S'omplen fins a tal punt la boca amb frases de l'estil s'ha de donar prioritat als drets dels nens i no al dels adults que fan vomitar. Després els porten a escoles privades i concertades, si a més són religioses, millor que millor. No fos cas que s'eduquéssin en un entorn poc apropiat (amb gent amb menys recursos econòmics, d'altres països, etc.). Els inculquen des de petits que l'únic Déu (a part del que els prediquen a l'escola, a la catequèsis i a la missa del diumenge) són els diners. I els fan viure en una mena d'apartheid social.
La família li vé a un donada. Que no ho oblidin.

maranya, canya, 1. I una calor de por.

Errare humanum est.

És una frase recurrent, però mai havia tingut tant sentit com avui.

#53

#54

Sempre que penso en la meva germaneta o en el pipe, hi ha associada la imatge mental (de forma més o menys explícita) d'una sabatilla com la de l'il·lustració dels Adbusters.

“Fragmentació circular d’una fotografia” Imatge extreta d’internet. Treballat amb freehand i Indesign. 13,55 x 14,99 cm.

#55

Durant alguns anys els meus cosins i jo... érem el terror dels camins. A qual més boig i inconscient.

Tinc ganes de fer uns bordos... JA!

A veces es mejor no preguntar. A veces es mejor no saber. A veces es mejor no escuchar lo que los otros te quieren decir. A veces...

#56

The jungle.

#57

She's lovely.

Alma desgarrada, grito silencioso.
La vida errante y distante es su sino.

Del todo a la nada en una bocanada.
Como la de esos cigarritos que le alegran las tardes.
Y las mañanas. Ahí es nada.
La muerte a veces da vida. Eso cree.

Pero poco sabe. No intuye el porvenir
que le está deparando el devenir.

Alma agitada, grito sordo.
La vida maleante y vacía es su sino.

Deprisa, deprisa.
Que algo le llega... pero nada.
Y encima alguien se parte de la risa.

# 58

A tots els porcs els hi arriba el seu Sant Martí.

Tomeo y Sagarra.
No son primos,
pero si vecinos.
Amigos del escribir
y el beber. Eso si,
un buen whiskey, no
cosa cualquiera.

Ah! Lo olvidaba!
Comer para ellos
siempre es un placer.

Si cliqueu aquí podreu veure a tamany ganso l'orla oficial dels pompi harvard journalists.

P.D. Si entreu aquí, podreu xafardejar totes les orles de Catalunya.

He, he, he, qualsevol de les tres variants de l'original m'hagués agradat més però.

#59

La mentira es la hija del miedo.
Ése ha sido desde hace tiempo su lema.
Una verdad que le ha ido como anillo al dedo,
Olvidándose, así, casi siempre, del gran tema.

Alma inquieta, grito afónico.

Del gran tema, con el tiempo se ha olvidado.
Así anda, perdido. Esperando
día sí y día también.
Esperando algo incierto, cada vez más lejano,
Pero él, chicos, tan ufano.

Varela y Montalbán.
Montalbán y Varela.
Vaya tela!

Ella voz abrasadora.
Él pluma afilada.

Dijo él de ella: Aparece una mujer escotada y blanca. Enigmática y con las siete puertas y los seis sentidos bien puestos bajo la luna..
Dijo ella de él: Era fascinante ver cómo se quitaba de encima a los chupaculos.

Y yo digo: Montalbán y Varela... Vaya tela!