circulaciosensesentit

Com que no acabo d'entendre això dels territoris virtuals on els fluxes d'informació van d'una banda cap a una altra (tot i que hi ha territoris reals que no participen d'aquest joc... absurd?... útil?), he decidit que ja està bé això de fer d'observador passiu d'aquesta circulació sense sentit (en els dos "sentits") i que això d'entrar en un lloc de no llocs, que únicament és als nostres ulls i al nostre cap, pot ser estimulant.

Un altre dia a la redacció (és el setè, hehehe, clar, estant al Regió7 no podia ser d'una altra manera). He pogut sobreviure a la primera setmana sense ajuda, sembla que tot ha quadrat, i que demà sortiran els articles sobre moda (no us els perdeu!!!!!!!!!!!), la galeria (amb una entrevista interessant a un tècnic de so manresà que treballa al Fòrum) i uns articles? publireportatges? sobre la Setmana Medieval de Bagà i un sobre la (molt avorrida si he de fer cas al programa) Festa Major de Puigcerdà, a més de intentar quadrar els texts del gastònom i la dietista (cosa més difícil del què podria aparentar). La veritat és que estic fent una mica el manta aquesta tarda, l'estrés de la setmana fa que estigui avançant poques coses del dominical (que surt al dissabte, oximoron!!) de la setmana que ve, i això que suaré tinta per tornar a escollir les històries de la secció de moda (els meus coneixements sobre la matèria són escassos). El cap de setmana, com deia en el títol, es presenta sense horitzó, alicients o com vulgueu dir-li. 0 plans que fan que tingui 0 il·lusió, un fet que comença a minar-me la moral. Tocarà fer el gos un cap de setmana més. No descarto però anar algun dels dies al cinema. Hi ha dues pel·lícules que em faria gràcia veure. Una es diu El último beso i l'altra es diu Iris, una pel·lícula que es veu que intenta fer reflexions al voltant dels traumes de les guerres. Si hi vaig ja escriure què m'han semblat.

No hi havia plans... i com sol passar en aquestes ocasions, vaig acabar sortint, amb la trouppe de bojos pel bàsquet (sort del Yoshy que passa més del tema). Així doncs, copa a l'uno (bé, dues birres), bailoteos al Refugi (amb l'agravant que feien la festa Famous Grouse (el whiskey d' elCosinet) i en vaig demanar un, i la "boja" de la cambrera va i em posa 3/4 de tubo amb dos petits glassonets... La sortida del Refugi, que de per si ja és petita, es va fer minuscula!!!!!
Entretant, et donaven un tiquet si consumies Famous i em va tocar una gorra, però gràcies a que: a)sóc un pesat b)li vaig fer gràcia a la noia, c)en sobraven, em va donar una samarreta molt xula que... efectivament, donaré a elCosinet... heheh segur que com a mínim li farà gràcia!. Després, amb dos més vem acabar a la Carpa del Riu, ballant i xerrant (cridant bastant suposo, perquè noto la veu una mica gastada avui) fins que van xapar. Em pensava que seria més rotllo però vaig trobar molta gent que ja feia força temps que no veia (royfever!!!! aupa xapi!!!! la Joana!!!! i l'andresaô!!!, etc, etc). Una nit xula. I avui, sense ressaca i de rebaixes. Com que vaig a la inversa, m'he comprat roba d'hivern.

Uix, ha quedat una mica dietari de la señorita Pepis avui.

...Bi bihotz.

De l'infern al cel. Del cel a l'infern... per acabar a la terra, que és el lloc que ens correspon als mortals. Perquè als altres dos llocs hi van ells, o això es creuen. Jo sóc ateu. El camí cap a Ítaca s'havia tornat molt complicat... és difícil sortir d'un laberint. Però quan un menys ho espera... x x x x (so onomaptopeïc) aixeca el cap i veu l'estrella que, encegat, havia deixat de veure. El cartero siempre llama dos veces. Tres ja no. Ósmosis. Encara que estigui lluny, és a prop.

Aquest cap de setmana els anti-Fòrum (no sé si és com es van batejar ells o bé si així els van etiquetar els mitjans) van desembarcar al recinte del Fòrum Barcelona 2004(no havien dit que era el Fòrum de les Cultures 2004?). Els responsables del Fòrum van demanar a la policia que no hi fos present. De totes maneres, els vigilants de seguretat privats van desenfundar les seves porres, pagades per tots. Quatre pintades i algun desperfecte. El director general del Fòrum, Jordi Oliveras va dir que els anti-Fòrum havien causat “més danys morals que materials”. Vam poder assistir, doncs, a un altre espectacle patètic de relacions públiques. No deixen passar a la policia, però estan finançats per empreses de la guerra. Empreses que a part de contribuir a fer danys morals i materials, maten.

>> >>>

Publica La Vanguardia avui que el dissenyador del got oficial del Fòrum... si aquell recargolat!, és un noi de 22 anys que estudia a la Massana. Doncs bé, el gran premi van ser... 1000 euros i el Fòrum se n'han quedat els drets pel futur!!! I després es parla de protegir la propietat intel·lectual. Fòrum de les Cultures diuen.

>> >>>

Bona anècdota d’ahir al matí a Catalunya Informació. Estava la locutora parlant del Gran Premi d’Alemanya de MotoGP i diu: Va guanyar Max Biaggi, quart va ser Rossi, però segueix sent líder, setè Gibernau i Checa va caure. Com deia avui el Regió7 en el fil per randa (que vaig fer jo a instàncies del subidrector E.B., que pel que es veu, escolta als matins CatInfo), els fets i el seu text eren uns altres: “Sete Gibernau i Checa van caure. Per cert, setè va ser Nakano”. Coses que deuen passar amb les presses, la son, i el no recordar que subjecte i verb han de concordar, o, senzillament, per trobar-se davant un dubte i no preguntar. Improvisar no sempre surt bé companya!!!
Fòrum Barcelona 2004

20.30= Agafo la bici (com la de la imatge) per anar fins al parc de l'agulla de Manresa. A la rinyonera porto tot allò necessari (les claus de casa, les claus del trastero, el mòbil i el culturas de La Vanguardia) per distreure'm una mica un cop al parc.
20.50 [+ o -]= Arribo al parc, dóno la volta de rigor, un parell de glops d'aigua i m'assec. Dos texts a retenir. Un d'Ali Lmrabet, el periodista satíric marroquí que va estar empresonat per criticar a la família reial alauita, on explica com es viu i es veu Espanya des del Marroc. Un segon, de José Luis Brea, sobre el fi de l'era de la imatge al món.
21.30= Desenganxo el cul de la gespa i enfilo el camí cap a casa.
21.40= Parat a sota el pont de ferro de la carretera de Vic espero per creuar. Un Seat Córdoba versió tunnig (vidres tintats, llums blaves a la part inferior, rebaixat i amb pneumàtics més amples que els de sèrie) que va en direcció a la pujada roja, aminora la marxa i quan està a la meva alçada, el seu conductor em diu: capullo, mi coche si que mola.
La resta dels ocupants del cotxe riuen.

Ha estat una imatge com a mínim, curiosa. Cinc tios amb les hormones desbocades, tatuatjes als braços, gomina al cap, música xunda-xunda... insultant-me perquè... anava amb bici? no els hi ha agradat la meva bici?... sóc capullo?... faig cara de capullo?... han detectat el culturas que portava a la rinyonera?

Cada vegada entenc menys el món.

:::

Cada un cert temps, amb periodicitat, m’envaeix un atac d’argentinitat. Però tinc la medicina a punt: la veu d’Adriana Varela, cantant algun tango melangiós, que parla d’amors perduts, d’amics retrobats, de fum, de tempestes i de les petites coses de la vida que ens ajuden a tirar endavant. La melodia suau del bandoneón em porta amb facilitat a terres llunyanes que fan olor a dulce de leche i a asaditos. M’imagino que estic menjant uns alfajorcitos Havana. La boca empalagosa. Porqué Malena canta el tango como ninguna.
Quilombo, mucho quilombo. Y un vinito para acompañar las milanesas che!
I quan ja em penso que en tinc prou, viatjo al sud del sud i aleshores el moment és catàrtic. Calafate, Rio Grande y Estancia Rolito... per acabar a Manresa.

La argentinidad al palo. Mixtura de alta combustión, porqué Marc tiene pena de bandoneón!

Ahir a la tarda/vespre li van robar el cotxe al Pau de classe (viu a BCN). És un Fiat Uno Negre i la matrícula és Gi-0351-AW. Si algú el veiés, truqueu al Pau, el seu mòbil és: 620.015.399. Gràcies

Astorat de nou. Des del dijous entenc una mica menys el món (quina por, al final potser començaré a treure l'entrellat d'alguna cosa!). Vaig decidir veure el nou? programa de Jordi González a Tele5. Es diu TNT (un bon nom, en dies de la comissió de l'11M). És una versió reduïda de Vitamina-M. Doncs bé, en un moment donat, Jordi González i la seva trouppe s'aixequen dels sofàs post-post-post moderns de plàstic i comencen a ballar una cançó per a mi, desconeguda. Una d'aquestes que es deuen sentir a les radioformules i discoteques, suposo. La història era que si la volies de melodia al mòbil, enviaves un sms al 5555 amb el nom de la cançó. Doncs la segona que va sonar al plató va ser Malo, la cançó de la cantant Bebe. L'actitud de la gent va seguir sent la mateixa que en l'anterior, que era una cançó festiva. Personalment, la cançó m'agrada. Parla del procés degradador i humiliant que sent una dona en un cas de cas de violència a la llar, per acabar adoptant una actitud de ràbia. Però mai, mai, mai se m'acudiria posar-me una melodia al mòbil amb aquesta cançó. El pop art, a base de repeticions d'icones de la cultura de masses intentava subvertir-ne el significat, banalitzar-lo. Ho feia conscientment. En el cas de la cançó de què parlo em sembla trisitíssim que passi a la història com una cançó d'estiu, de discoteca. Ahir, a El País de Las Tentaciones, Bebe deia que no entenia que Malo fos la melodia més utilitzada als mòbils. Mercantilitzar el dolor.

>> >>>

El rey Aznar está desnudo (pásalo). A ver si al final le llega el sms y se calla y desaparece de una puta vez.

Després de la tempesta, la calma. Si a la primera part hi havia la sensació general d’estar assistint a un espectacle de pirotècnia, en aquesta segona les protagonistes són les paraules, els diàlegs. Però els que vulguin dosis de violència trash, tranquils, a la segona part hi ha el moment més hardocre, eh Elle Driver?

Un bon final pel què havia sigut un prometedor inici.

Per sobre de tot, una impressionant Uma Thurman. Brodant el paper a cada fotograma. Actitud. Traspuant bellesa sense parar. I mala llet.

Pas endavant, pas enrera, posició d’atac... kx kx kx kx... ja t’ha matat. Letal.

Carmen, Lulú, Lola Lola... i La Núvia. Ja tenim l’arquetip de dona depredadora del segle XXI. Després de la gitana del sud, de la vampiresa del nord i de l’àngel blau, la reina és una assassina ianqui. Els temps han canviat.

Aquesta serà la setmana de l’adéu.

De l’adéu al primer contacte seriós (deixant de banda les incursions designers i periodístiques al POU JOVE, que tot i que porten més d’un maldecap, no deixen de ser un exemple de l’admirable amor a l’art a què tant ens estem acostumant). Ara mateix, sensacions contradictòries.

A favor, que de moment (espero que aquesta setmana no hi hagi cap daltabaix), he pogut respondre al què se’m demanava. És a dir, no he defraudat a ningú i he vist que sóc capaç de ser una peça més de l’engranatge periodístic (ni que fos per parlar de moda, explicar receptes, corregir els textos d’alguns col·laboradors una mica especials –perquè envieu, setmana rera setmana un text on falten 12 línies???-, fer petites entrevistes, i d’altres coses). Un altre aspecte favorable és que l’ambient de treball és prou bo. Gent amable, que et dóna un cop de mà pel què faci falta (podria citar força noms!) i molt humil. No he notat supèrbia en cap moment (cosa que no podria dir d’altres experiències laborals).

En contra, que si un no treballa en àrees del seu interès, la feina resulta avorrida i rutinària. Ja ho sé que de tot s’aprèn. No ho nego. Però bé... suposo que no cal que m’explani més en aquest punt.
A més, la visió d’acabar treballant en un diari comarcal no m’apassiona gaire. Mai m’han interessat massa les temàtiques manresanes i bagenques en general, i l’estada al diari no me n’ha canviat la predisposició. No és qüestió que se’m faci petit o poc atractiu el què passa per aquestes terres. Senzillament, mai he tingut una vida social manresana massa activa i a casa mai hem comprat el Regió7 (segueix i seguirà sent així). Suposo que el fet de no haver-me socialitzat “manresanament” deu haver estat el causant d’això que estic explicant.

En tot cas, no em sap gens de greu haver triat de fer les pràctiques a Manresa. Al contrari. Però el que és segur és que no serà un adéu amb tristor.
És en aquest punt om m'assalten les preguntes. Serà aquest el meu últim contacte amb el mitjà periodístic?; i si al final acabo treballant al Regió7 i m'hi acabo acostumant per allò de bueno, ja està bé, és el què hi ha?; m'agrada la professió?; quins temes m'interessen?; tinc aptituds per a?;

Preguntes i més preguntes. Però no hi ha respostes.

Avui passo!!!!!!!!
Òstia, ahir també vaig passar! Ja sabia jo que la disciplina (i les idees) s'acabaria aviat.

El primer ‘contrincant’ del toro d’Osborne als culs dels cotxes va ser el gat. ‘Cat’ el van batejar. Els seus creadors defensaven que el gat és una animal orgullós, que va a la seva i que quan cal ensenya les urpes. Però mai plou a gust de tothom. De seguida van sortir detractors que deien que el gat simbolitza el passotisme.
El segon a arribar al món dels adhesius per guarnir el cotxe ha estat el burro. En un tres i no res, i per si no en tinguéssim ja prous, Catalunya s’ha omplert amb més burros. El burro dels adhesius representa el guarà català, una espècie en extinció. I volia, vol, ser una forma irònica de representar que els catalans ja estan farts del toro. Déu n’hi do dels que se’n veuen. Però molts ja han dit que transmet una imatge derrotista i resignada dels catalans. Els catalans, sempre buscant pegues a tot.
A Osona, fent comarca, van dissenyar un porc. Sembla, però, que no va tenir massa èxit.
Però en la Catalunya del tripartit no podia faltar un tercer animaló al govern del proselitisme patriòtic enganxifós. El Club Català del Gos d’Atura Català ja ha fet uns adhesius amb el gos. Un gos que surt amb la pota aixecada mentre micciona. Els gossos d’atura són segurs d’ells mateixos, orgullosos de les seves coses i defensen la seva terra. El pipí representa que l’animal es pixa amb les seves inseguretats, amb les mitges tintes i amb les autocompassions.

La única conclusió que en trec de tot plegat és que semblem tontets. Ara, al provincianisme endèmic, cal sumar-hi una legió d’experts en etologia i semiòtica. Anem bé. O més ben dit, van bé. A mi no m'hi trobareu.

Veïns d'Arenys criden a boicotar un concert de David Bisbal. Alguns veïns organitzats de la vila d'Arenys de Mar (Maresme) faran avui, una hora abans del concert de David Bisbal al camp municipal de futbol, una manifestació, una cassolada i un concert alternatiu per boicotar l'espectacle del cantant sorgit d'Operación Triunfo. El col·lectiu de veïns lamenta que l'esdeveniment, organitzat pel municipi, costi al poble uns sis mil euros i l'entrada, vint-i-quatre. També assegura que la majoria de gent d'Arenys no se sent identificada amb el rebombori d'aquesta mena de concerts, que prioritzen l'efecte mediàtic a la realitat cultural i a la qualitat artística, troba que la despesa de l'ajuntament és desmesurada en relació amb la resta d'activitats culturals i que el municipi no ha fet gens cas de les queixes fetes. Finalment, es declara indignat per les reformes fetes al camp municipal 'a última hora', i pel fet que el consistori tanqui el gimnàs municipal i els carrers annexos al camp dues hores abans del concert.

Només desitjar sort als promotors de la iniciativa.

Yo contesto lo que quiero, (Acebes dixit, ahir a la Comissió de l’11M).
Acebes representava, fins abans de l’atemptat de l’11 de març a Madrid, la cara liberal del PP. Però, com passa a la vida, és en situacions extremes i noves on cauen les màscares i es veu quina és la veritables cara d’algú. Acebes va quedar desputllat en els dies posteriors a l’11 M. Pressionat per Aznar? Potser. Però això no és excusa per haver, sent suaus, intentat confondre a la opinió pública durant els dies posteriors a l’atemptat dient que Eta era la responsable de l’atemptat. Davant un fet del qual no es tenia cap mena de prova, sinó només intuicions intel·lectuals, el què havia de fer era callar, i esperar a què la policia i els serveis secrets féssin la seva feina. Però no ho va fer. El “rei Aznar” i la seva cort anaven despullats. El poble ho va veure. I ho van pagar. I en una actitud típicament infantil, negant l’evidència i la obvietat, segueixen mantenint que ells van actuar correctament. Els errors serveixen per aprendre. No per tornar-hi a caure. Però ja ho diu la dita: l’home és l’únic animal que s’entrebanca dos cops amb la mateixa pedra.
Arrogància. Supèrbia. Tossuderia. Allà ells.

Acebes i la plana major del PP sembla que intentin aplicar aquella màxima de Goebbels que ve a dir una cosa així: La mentida, si es repeteix un cop i un altre, acaba sent veritat. I ells, erre que erre, en van repetint sense parar.

Nota d'EFE

17:20:37 29/07/2004

COMISION 11-M (Ampliación)
Acebes dice aguantó por fortaleza moral de decir siempre verdad

San Lorenzo de El Escorial (Madrid), 29 jul (EFE).- El ex ministro del Interior, Angel Acebes, aseguró hoy que si ayer logró aguantar diez horas de comparecencia en la comisión de investigación del 11-M "no fue por fortaleza física, sino por la fortaleza moral de haber dicho siempre la verdad".

(Acebes lier-non-stop)

i fins al setembre... TANCAT PER VACANCES. Això de la blog està bé, però d'esclaus ja n'hi ha molts. Així que bones vacances a tothom! ALLIBEREU EL COS I LA MENT!!!