Aquesta és el número d’anuncis televisats que van veure de mitja els ciutadans espanyols durant el mes d’octubre. Si es suma la duració d’aquests espots al llarg del mes, tenim que cadascú ha vist unes 14 hores de publicitat televisada a l’octubre.
Però si només es diu això, només s’està descrivint una petita part del problema.
Així, li hauríem de sumar el temps que els nostres ulls es passegen per la publicitat dels mitjans escrits (premsa, revistes); els anuncis que arriben a les nostres orelles a través de la ràdio; la publicitat que veiem i/o escoltem a través d’internet; en el cinema ja sigui abans de la pel·lícula o dins de l’obra mateixa; i també la publicitat present a tots els indrets de qualsevol ciutat en les formes més diverses (en plafons publicitaris instal·lats als carrers, metros, quioscos, edificis, en qualsevol esdeveniment social, esportiu o cultural... en publicitat que pots trobar a la bústia de casa, als llocs així habilitats per les universitats, a dins del lavabo d’un bar,....). Arreu. La publicitat és gairebé com l’aire. Però com l'aire de les ciutats, és irrespirable. L’espai públic està cada cop més infectat d'aquest aire-màrqueting. Institucional. De serveis. De productes tangibles. Però, sobretot, en aquests temps del capitalisme global i salvatge és vital la omni-presència-potència de la (in)cultura de la marca. Perquè tu, de qui ets? Deien uns. Els altres van fundar el “Movimiento”. La xarxa és cada cop més densa. Ningú en pot escapar.
.