circulaciosensesentit

A 1/4 de cinc de la tarda estava esperant a la porta del Palau Blaugrana. Una mica nerviós, perquè no dir-ho. La cita era a 2/4. Un piti consumit compulsivament. Els peus no podien parar quiets. El cap menys, mirar a l’esquerra, mirar a la dreta. S’hauran perdut? M’hauré equivocat d’hora? Un altre piti. Mentrestant, començava a veure’s ambient de partit –encara que fins ahir no sabia quin era aquest gastat ambient de partit-.. Però, i en síntesi, consisteix en a) seguidors de l’equip contrari buscant desesperadament entrades, b) estudiants de la UB de camí cap a casa o de camí al metro i c) bufandes i gadgets blaugranes per un tubo. Trucada a desde mi planta. Tate. Estava esperant a un lloc equivocat. M’espero i entrem a la recepció del Palau. Un conserge tratjat (res a veure amb el del Ricoh Manresa) ens atén amb diligència. Al cap de 5 minuts arriba el fotògraf. Sortim, i donem la volta al Blaugrana. El cap de premsa del Barça de bàsquet, Oriol Bunsoms, ens ha dit que entrem per una rampa que condueix a la zona de vestuaris. Sense cap mena de problema, entrem, i se’ns acudeix d’entrar a la pista, on el Barça de Joan Montes està acabant l’entrenament, amb un exercici de 4 x 4. Dueñas, Navarro, Sada, Van der Hare, De la Fuent, Grimau... i Bodiroga. Dos minuts després, un dels membres de l’staff tècnic ens diu de manera educada que si podem esperar-nos fora. Cap problema. Faltaria més.
Finalment vam poder entrevistar al preparador físic, Miguel Clemente. Un home de caràcter fort i de discurs ampulós. Feiem les nostres preguntes i ell responia una mica el que li semblava. Després de fins a tres avisos se’ns acaba el temps.
El fisioterapeuta, Toni Bové, va resultar una persona més entranyable. Pròxim i sense gaire “vacileo”. Llastima que vam tenir menys temps i que no portavem masses preguntes dirigides a ell. Tot i això ens va donar uns quants titulars per Ment & Cos.
Complert el cupo de tècnics era el moment d’entrevistar al Roger Grimau. Abans, però, moment fan de desde mi planta i d’un servidor. Per la patilla, foto dels dos amb Dueñas, i meva amb Bo!-di!-ro!-ga! (espero que la pogueu disfrutar en pocs dies).
En l’ampli passadís que connecta les catacumbes del Palau els jugadors d’hoquei patins del Hormipresa Igualada (van perdre 5-0 amb el Barça) mostraven curiositat per les dimensions dels jugadors de bàsquet que es dirigien al seu vestuari.
Era el moment de fer les fotos al Roger Grimau des de la pista, però se’ns va escapar i el fotògraf i cap de la secció de medicina esportiva va haver d’improvisar menys de mitja dotzena de fotos en unes condicions precàries. Havien tret les cistelles, els de hoquei donaven voltes pel parquet i el jugador estava nerviós perquè havia d’anar a la sala de vídeos a veure quatre imatges del rival de demà a la Eurolliga. Però van sortir unes fotos molt dignes.
Roger Grimau va demostrar que a més d’un excel·lent jugador, és una persona molt recomanable per entrevistar. Facilitat de paraula, humilitat i sinceritat. Vem tenir 12 minuts. Suficients.
Des de mi planta va proposar d’esperar un moment per agrair les facilitats que ens havia donat en tot moment el cap de premsa. I, oh! sorpresa! Surt del vestuari agitant una entrada pel Barça-Milan. Els ulls ens van sortir d’òrbites. Teva? Meva? Sorteig. Mmmmmm, el 3. No. Mmmmm, el 4. TEVA!!!! desde mi planta havia encertat el número. Doncs.... me la va regalar! El meu primer partit del Barça! I de Champions! I contra el Milan! I sense merèixer-ho! Encara a hores d’ara no sé què dir. El que si sé és que la gent que em rodeja és sempre de p... mare. Cosa que jo no puc dir molts cops de mi. Trist, però cert.
La resta més o menys ja l’heu anat sabent (eufòria, afonia i catàrsis davant una obra d’art anomenada Barça 2, Milan 1). I si no reclameu que us en faci cinc cèntims, que ho faré encantat.