La semiòtica té una importància bastant gran en política. Res estrany quan allò que fa decidir a molts individus el seu vot són les percepcions.
El discurs del PP, després del XV congrés popular, no canviarà gaire. Mayor Oreja ja va deixar clar ahir que no hi ha lloc per a l’autocrítica. Diu que aquesta s’ha d’exercir des del poder. Clar que quan hi eren, l’autocrítica brillava per la seva absència. Dels 3.028 delegats populars, un sol va votar en contra de la ponència España en el mundo, la qual defensava la guerra a l’Iraq i afirmava, sense que cap dels delegats es ruboritzés, que “no va ser un error” (això ho podrien anar a explicar a les famílies dels milers de morts d’un i altre bàndol). En fi, ells, erre que erre seguiran dient i defensant el mateix que ens els últims mesos.
Per tant, com que discursivament segueixen estant a l’espectre dret de l’eix ideològic han decidit que el to centrista del partit l’aportarà el taronja. Qui ho havia de dir que la dreta espanyola abandonaria un color tan seu com és el blau. Doncs sí, han tret protagonisme al blau en detriment del taronja. Un color sense connotacions ideològiques. Un color que transmet sensacions agradables d’ambient familiar i confort (no és casualitat que sigui el color de CiU en les últimes campanyes). A més, és un color visible, que crida l’atenció.
Tot i que no ho afirmin en públic, saben que no només van perdre les eleccions per l’11-M, sinó que hi va tenir un pes molt gran la supèrbia d’Aznar i cia. en els últims temps, i en els dos dies posteriors als atemptats.
Però que ningú es preocupi, que encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda.
.