O de com anar a escoltar el concert d'un grup que no has sentit mai. Mai. El seu grup es diu Marlango. Acompanyada per un trompeta, un guitarra, bateria, teclats i contrabaix,
Leonor Watling posa veu a una sèrie de cançons delicades, sensibles... com a mínim pel que fa a la forma. El contingut (el meu listening és nefast) és per a mi, encara, desconegut. Ataviada amb un barret negre el qual li tapava els ulls, vestit negre fins als genolls, texans, i unes sabates de taló d'agulla, la Leonor donava una imatge pèssima segons el meu colega de concert (sr.Priante), el qual va afirmar un cop i un altre, com si amb un cop no m'hagués quedat clar, que tal combinació indumentària no s'adeia amb el tipus de música i imatge que pretenia donar el grup. I a més, això es veia agreujat en els continus jocs de la Watling amb les puntes del vestit, que s'aixecava contínuament, i que no mostraven ni un centímetre de la pell de nina de porcellana que té. Jo no hi vaig estar d'acord. Vaig trobar molt moderna i a la vegada elegant la vestimenta d'aquesta criatura fantàstica anomenada Leonor Watling. La seva cara ja actuava d'imant. Però estigueu tranquil·les i tranquils, no vam arribar a enganxar-nos-hi.
.