Feia molt de temps que no sortia del cine absorbit. Ahir, després de veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, vaig notar com m’havien xuclat energia. Flotava. Aquest és l’estat que em va quedar al cos després de veure Mar adentro, la narració de l’estada final del tetraplègic gallec Ramón Sampredro entre nosaltres, abans de posar fi a la seva vida.
Un d’aquells films que et va assaltant la ment i les teves conviccions. Sobretot per què no hi ha maniqueisme ni ganes de alliçonar a ningú. Mar adentro és simplement la història de Ramón Sampedro.
“Allò que havia mort era un cadàver” (A.Gide). En el cas de Ramón Sampedro, això era cert? Jo crec que no. La seva vitalitat feia que fos una persona molt seductora, encantadora, a vegades cruel. Com tothom.
28 anys dins un llit. Em sembla que són raó suficient en l’argumentari de Ramón Sampedro, independentment de que el seu cervell seguís funcionant. Una decisió lliure, amb un final clandestí. A Espanya la mort no està legislada. Sempre fa més por que la vida.
Per últim una menció als actors. Bardem està incommensurable, sí, però per sort, no gaire més que la resta.
.