
Cada un cert temps, amb periodicitat, m’envaeix un atac d’argentinitat. Però tinc la medicina a punt: la veu d’Adriana Varela, cantant algun tango melangiós, que parla d’amors perduts, d’amics retrobats, de fum, de tempestes i de les petites coses de la vida que ens ajuden a tirar endavant. La melodia suau del bandoneón em porta amb facilitat a terres llunyanes que fan olor a dulce de leche i a asaditos. M’imagino que estic menjant uns alfajorcitos Havana. La boca empalagosa. Porqué Malena canta el tango como ninguna.
Quilombo, mucho quilombo. Y un vinito para acompañar las milanesas che!
I quan ja em penso que en tinc prou, viatjo al sud del sud i aleshores el moment és catàrtic. Calafate, Rio Grande y Estancia Rolito... per acabar a Manresa.
La argentinidad al palo. Mixtura de alta combustión, porqué Marc tiene pena de bandoneón!
Autor: holly
Quin atac de melangia que t'ha agafat! Alegra't de les arrels argentines que tens i de poder sentir nostàlgia per tot el que hi ha allà. Sempre valorem més el que tenim lluny...
Fecha: 23/07/2004 16:45.
Autor: marquinho
hahaha, va trucar la parentela i sempre em poso arrabalero!!!
Fecha: 23/07/2004 18:52.
Autor: arantza
De vez en cuando yo también me dejo arrastar por la morriña al recordar mis aventuras por el sur. Y es que no aquellos que han conocido la vida entre finos, salmorejo y el olor a sal de la desembocadura del Guadalquivir, sienten pena al notar esos pequeños destellos lejos... Tan lejos como Río Grande.
Fecha: 24/07/2004 18:45.